De Vilassar a les Muntanyes de Prades
Tu ets un autèntic “pota negra” vilassarenc…
Jo neixo al Casal de Curació fa 45 anys. Soc dels últims a fer-ho. I soc com el de 8 apellidos vascos però amb vilassarenc. Roig, Mateu… Només un, això sí, del Masnou! Vaig a l’escola del Mar, i després a l’Escola Pia Santana, de Mataró.
Malgrat ser de Vilassar de Mar sempre has estat més de muntanya, oi?
Sempre m’ha agradat molt i m’ha tirat molt la muntanya: el Pirineu, Montserrat i cap endins. Jo podia passar un any o dos sense tocar la sorra de la platja. A mi m’ha apassionat el contacte amb la natura. Amb el Piri ja havia fet un campament al Pedraforca amb 5 anys i als 13 ja vaig fer l’Aneto amb els pares, per exemple. Cap a l’any 99 ja em vaig afegir a una expedició amb gent de Premià per fer el cim més alt del Perú, el Huascaran.
Ets famós per alguna aventura a Montserrat, ens sembla…
Sí. Vam anar-hi a escalar amb el el Marc Vilanova, el Llorenç Barba i el Roc Rius i a mi i a en Roc se’ns va fer de nit penjats a la roca i ens va haver de venir a treure l’endemà al matí la Guàrdia Civil en helicòpter!
I d’on et ve això de mirar al cel?
Això sobretot va venir reforçat pel meu avi, en Jaume Roig, que és el pare del Pep Roig, el meu pare, amb qui feia llargs passejos per Vilassar de Mar. Amb ell em vaig anar aficionant a l’astronomia perquè ell era una persona també molt observadora.
I res, finalment, amb aquest inicial interès vaig rebre un regal, que va ser un telescopi, d’aquell que deien Astronova, que bàsicament era un tros de plàstic amb dues lents. I aleshores vaig decidir que volia estudiar les estrelles.
Vaig llegir molt, vaig mirar molts vídeos, Carl Sagan… i llavors jo vaig anar cap a fer físiques. El primer dia de facultat ens vam trobar un professor molt “simpàtic” que ens va dir: -Mira, avui sou 300 aquí i acabareu 30. Per tant, aneu-vos posant les piles-. Vaig pensar: – Molt engrescador per tots aquests que som nens i nenes que de petits somiàvem en ser astrònoms i que al primer dia ens foteu aquest clatellot.
I després de segon vaig decidir deixar-ho. També perquè d’astronomia no n’havia tocat res i portava ja com deu assignatures de matemàtiques fetes. Sabia fer les integrals dobles, triples, de superfície, els teoremes de Gauss i tot, però em vaig dir: -Bé, i aquí, quan anem a veure estrelles?-. Em vaig adonar que la feina de l’astrofísic real és poc de veure estrelles perquè està davant d’un ordinador programant codis i això no és a mi el que em cridava. Jo volia més aviat estar sota un sol fosc o comunicar, i llavors en aquest moment em plantejo un trencament.
I cap on tires, aleshores?
Jo era a l’agrupament escolta Intayllú, m’agradava el món de l’educació i em vaig dir: -Ostres, i per què no estudio alguna cosa vinculada amb l’educació? i em vaig decidir a fer el Magisteri d’Educació Física.
I quan apareix Prades?
Nosaltres als setze anys, les melenes fins aquí, ja ens agradava la motxilla i l’aventura, i els caps de setmana ja començàvem a venir a les muntanyes de Prades a escalar amb el Marc Vilanova. Quan vam tenir el carnet de cotxe vam anar fent excursions: Margalef, Siurana, etc. Jo treballava a l’escola GEM i amb la meva dona, la Georgina Serven, el cap de setmana corríem per aquí. Entràvem en aquest món de pau i desconnexió i a les nits per Ulldemolins, Vilanova de Prades, ja tornava a contemplar el cel amb els telescopis que tenia jo dels anys 90 i feia observacions pel meu compte. Va ser en algun moment d’aquests que vam decidir anar a buscar quin era el municipi de tot aquest entorn que tenia el millor cel de tots. Vam fer un estudi i vam coincidir que Prades a mil metres d’altura i amb una molt bona foscor era l’indret.
Vam buscar un apartament que tingués terrassa i vam instal·lar el telescopi de forma ja més fixa per fer astrofotografia els caps de setmana. La mala sort va ser que just a sota casa hi havia una sèrie de fanals blancs que contaminaven molt el cel i sense massa esperances vam fer una escrit a l’Ajuntament de Prades demanant que a veure si els podien canviar. I ho van fer. I llavors els vam enviar un correu electrònic donant-los gràcies i proposant-los de vincular l’observació del cel de Prades amb les escoles i de fer activitats i observacions per al poble.
De vegades les coses funcionen millor del que t’esperes, oi?
Sí, la nostra era una lògica escolta: si la població local de Prades sap que tenen un patrimoni únic i de molt de valor se l’estimaran i una cosa que l’estimes al final la defenses i la protegeixes, així que va començar el discurs de protecció ambiental.
Ens vam constituir com a associació, ens vam anomenar Astro Prades
i vam començar les activitats d’observació en aquest centre de visitants on som ara.
Però no es va acabar aquí la col·laboració amb l’Ajuntament de Prades?
No, aleshores vam començar a treballar la idea del Centre Astronòmic Muntanyes de Prades, un centre on hi hauria una part d’investigació amb cúpules i una organització i materials més professionals. El lloc ja està establert i és el Pla de la Guàrdia. L’Ajuntament ja ha comprat aquests terrenys i estem en contacte amb la Generalitat perquè s’hi pugui fer un centre d’interès públic de recerca científica.
També vam començar a treballar molt amb el Parc Natural del Montsant perquè just l’any 18 els seus 11 municipis es declaren zona protegida de cel fosc i nosaltres comencem aquí les activitats de sensibilització i divulgació de l’astronomia i .
En paral·lel anem treballant i fotografiant i ens passen coses boniques com per exemple l’any passat que la NASA ens va publicar aquesta imatge que tenim aquí darrere que és una imatge que havia sigut finalista del concurs de Greenwich i també va tenir una publicació al National Geographic.
Parla’ns de la nebulosa que porta el teu nom.
Durant dos mesos vaig estar fent una observació amb dos telescopis i em vaig adonar que hi havia una nebulosa dins d’una galàxia que jo no identificava i que no em sonava haver vist a cap catàleg i em van saltar totes les alarmes. Es diu nebulosa Roig1 Prades Sky i el nom està dedicat al meu avi Jaume Roig.
El que és una passda és aquest relat preciós que si protegim un cel fosc es poden fer descobriments fins i tot amb telescopis amateurs.
Des del punt de vista ecològic i científic, quina és la importància de tota aquesta feina?
Des del punt de vista cultural, estem parlant del dret a gaudir d’una cosa que la humanitat hem viscut sempre, el cel estrellat.
Però a nivell ecològic, a més, té una importància clau: els éssers vius estem lligats als cicles de vida d’aquest planeta, que depenent de la latitud es relacionen a uns ritmes de llum concrets. Nosaltres, a casa nostra, tenim molt marcat el ritme de nit i de dia durant tot l’any: això vol dir que a la nit hi ha d’haver una foscor natural lligada exclusivament al cicle de la lluna, que té una llum càlida molt més suau que no pas tota la il·luminació artificial. Aquesta degradació lumínica afecta moltes espècies, que es poden acabar extingint. També està demostrat que pot acabar afectant la salut dels humans per aquests ritmes circadians que cal preservar.
Està perdut del tot el cel del Maresme? Quines mesures s’haurien de prendre en un poble com Vilassar de Mar?
Tota la serra de Marina i tot aquest entorn proper que tenim es veu afectat per la gran presència de llum a tot el litoral. Llavors té molt de sentit de poder adequar els llums de Vilassar de Mar, de Premià, de Masnou amb aquesta llum una mica més càlida. Hem de baixar una mica la temperatura de color i il·luminar cap a baix. Tot el que va cap amunt és un malbaratament energètic. I després cal programar l’apagada de llums quan no s’han d’utilitzar.
A Vilassar de Mar la llum que s’ha instal·lat amb els últims canvis a led està molt bé, és més eficient, però amb el led tu pots triar la temperatura de color i la llei a dia d’avui encara permet un rang massa obert. Tenim el mal costum de pensar que de nit ha de ser igual que de dia, que hem de poder llegir la Vanguardia a la plaça de l’Ajuntament, i això no és el més natural.
Després hi ha el debat de la seguretat ciutadana des d’una perspectiva de gènere. Sobre això a mi m’agrada molt citar a una dona física, la Susana Malón, que és una de les especialistes a nivell de tot Espanya en contaminació lumínica i ella desmenteix molt bé l’argument falaç que més il·luminació sigui més seguretat. Si tu sobreil·lumines, per exemple, una plaça amb llum blanca però tota la perifèria, l’entorn proper, té la il·luminació estàndard crees el fenomen de l’enlluernament i a fora ho veus tot fosc. En canvi, aquesta mateixa plaça ben il·luminada amb llum més càlida però amb la intensitat que toca, et permet veure molta més profunditat i per tant crees un entorn també més segur.
La reflexió és que no necessitem aquest 4.000k que hi ha a Vilassar. Hi ha una llei a nivell espanyol que s’està treballant per veure si tot l’Estat hi podria haver llum amb un màxim de 3.000k.
Per acabar, quins serien els racons de Maresme que permeten encara una certa observació nocturna?
Mira, les primeres astrofotografies que vaig fer van ser a la Roca del Toni fotografiant el Hale Boop i el Hyakutake en pel·lícula química. Si et vols allunyar més de Barcelona ves-te’n al Corredor, però són foscors molt incipients. De fet, el Montseny està molt contaminat lumínicament. Són entorns que no tenen res a veure amb els cels foscos del Pirineu.
Jo, com a aficionat a l’astronomia, si estigués al Maresme seguiria pujant a la Roca del Toni, però realment ho tenim bastant degradat i n’hem de ser conscients. Al cap i a la fi vivim en una zona amb una densitat de població elevadíssima comparat amb altres territoris de Catalunya.
Text: Martí Casares
Fotos: Aleix Roig @parcastroprades
aquí podeu veure la conferència TED
“Desvetllant la bellesa oculta de l’Univers” de l’Aleix Roig a Reus: